La intel·ligència de les llengües

Les iniciatives que es duen a terme per tot el país en el marc del Tricentari 1714 – 2014, ens ajuden no tan sols a conèixer la historia sinó també a aprendre noves lliçons del passat més recent.

He tingut la sort de poder estudiar amb un cert detall les conseqüències per a la llengua catalana de la implantació del model absolutista i centralista borbònic (el CNL de Barcelona ha preparat una exposició i un documental sobre aquest aspecte) i avui voldria destacar-ne un aspecte.
A més de sorprendre’m el nombre elevadíssim i continuat al llarg del temps de prohibicions en tots els àmbits públics de la llengua, em sembla important remarcar el fet que fins aleshores, el català era, lògicament la llengua normal d’ús en totes les activitats i que les diferents llengües amb presència a la ciutat convivien en harmonia. Albert Garcia Espuche ho descriu molt bé a Barcelona 1700: La-xocolatada-DHUB-2-590x315 (2)

«La llengua majoritàriament utilitzada a Barcelona era, per descomptat, el català. Es parlava al carrer, l’empraven els testimonis en els judicis i quedava escrita a les actes notarials i en els documents oficials. Però no era, en tot cas, l’única que es feia servir a la ciutat. En primer lloc cal tenir present la funció que hi complia el llatí, llengua comuna del període que permetia a força gent llegir llibres publicats en aquest idioma a Holanda, Alemanya, Itàlia, Anglaterra… En segon lloc, ja sabem que la Ciutat Comtal era un espai molt obert, i, com a conseqüència, s’hi podien escoltar diverses llengües. El castellà se sentia ben sovint pel carrer, en boca de mercaders, traginers o soldats, s’utilitzava en alguns àmbits de poder, s’emprava literàriament i era el vehicle de comunicació permanent a la Casa de les Comèdies, atès el triomf gairebé absolut del teatre escrit en aquesta llengua. El francès era igualment molt habitual a la ciutat: no en va part de la població barcelonina provenia del país veí, alhora que els tractes comercials amb les terres de l’altra banda dels Pirineus eren molt intensos. En menor mesura, l’italià hi era també present, gràcies a la considerable quantitat de gent que el parlava i s’havia instal·lat o comerciava a Barcelona. Al seu torn l’anglès i l’holandès sonaven amb assiduïtat pels carrers de la Ciutat Comtal, ja que força negociants dels dos països treballaven a la ciutat, i se sentien especialment al port, que era molt visitat per vaixells d’Holanda i Anglaterra, sobretot durant el mandat de Carles III, l’arxiduc.

La riquesa en la presència de llengües es feia notar a les biblioteques dels particulars i en les dels convents, així com en les botigues dels llibreters…»images

La convivència entre llengües que els ciutadans havien construït al llarg dels anys, el decret de Nova Planta i la posterior legislació van intentar trencar-la per la força de les armes, per la força de la imposició. La realitat però és que els legisladors i els “corregidors”, tot i l’interès i la tenacitat que hi van posar, no ho van aconseguir. Baldiri i Reixac, mestre i fill d’una societat que sabia valorar les llengües com un actiu social i una bona base per a la formació i el coneixement dels infants ja ho va escriure el 1749 a “Instruccions per a l’ensenyansa de minyons”:

«Una de les coses més convenients que deuen aprendre els minyons destinats al curs de las lletres és la intel·ligència de les llengües, perquè serveix d’introducció per totes les ciències, doncs per mitjà d’ella, nosaltres aconseguim la coneixença de moltíssimes coses, que han costat molt treball als que les han inventades. Per mitja d’ella nosaltres tenim comunicació amb les persones i països estrangers, i som de totes les edats i ciutadans de tots els regnes; i ens entretenim sempre que volem amb els homes més savis i cèlebres que ha tingut l’Antiguitat […].

I sense tenir la intel·ligència de les llengües, nosaltres quedem privats de les instruccions que ens donen i dels tresors que ens ofereixen, i així nosaltres quedem ignorants enmig de totes les ciències i pobres enmig de tantes riqueses, perquè ens falta la clau que sola ens pot obrir la porta d’entrada d’aquestes  ciències i tresors.[…] Entre totes les llengües, la que amb més perfecció deuen saber els minyons és la llengua pròpia de sa patria […].»

Sembla mentida com, al segle XXI aquest missatge encara hi ha legisladors, funcionaris i fins i tot algun ministre que el desconeixen.

La tasca dels que estimem i valorem les llengües, totes les llengües, es aconseguir fer realitat el missatge del mestre Reixac.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Les llengües al carrer i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s